Qui ha estat alguna vegada en terres empordaneses, no ha pogut evitar veure la gran mole del Canigó que vigila des de la distància, molt de temps coberta d´un mantell blanc i algunes vegades amb el cap enmig de les bromes. Es tracta d´una muntanya mítica per als catalans, motiu de que Verdaguer escrigués la seva famosa “Oda”, exaltada pel patriotisme i la llegenda.
El seu magnetisme és tant gran que Pere II d´Aragó tingué l´ambició de pujar al seu cim a l´any 1285. Segons les cròniques, el rei va arribar sol al cim, ja que els cavallers que l´acompanyaven es quedaren a mig camí, i que allà hi trobà un drac que s´amagà en un llac en veure l´espasa reial. El més segur és que el rei no passés de l´estany de Cortalets, però no es pot negar el romanticisme de la història. A més, la primera ascensió a la Pica és desconeguda i, com en molts altres cims pirinencs, és possible que fos un pastor el primer en aixecar una fita en el punt més alt. És ben conegut el fet que la vigília de Sant Joan, molts muntanyencs pugen dalt del cim on encenen unes piles de llenya que s´han desat anteriorment i reparteixen la seva flama per tots els Països Catalans.

 Visió hivernal des de la plana
Situat en la comarca nord catalana del Conflent, el gran desnivell per sobre de les valls circumdants, més de 2000 m, feren pensar als seus habitants fins ben bé l´any 1700, que era la muntanya més alta dels Pirineus. El cim més alt del massís, la Pica, té 2784 m i està rodejat de cims que volten els 2600-2700 m, com el Tretzevents, el Roc Negre, Sethomes, etc. Per als qui els hi agradi caminar, el seu accés més fàcil i conegut és des del refugi de Cortalets, a uns 2150m i que ja fou construït al 1886. Els dies plàcids d´estiu, una llarga fila de “turistes” que han pujat amb tot-terreny fins al refugi, acaben la seva excursió fent el famós cim. A part d´altres més complicades, la més recomanable, però, és des del refugi de Marialles, amb una ruta més llarga, però molt més bonica i amb unes vistes del cim que justifiquen l´esforç. La pujada final per la “xemeneia”, una canal de roca de poca dificultat i més impressionant que altra cosa, és el final perfecte.
És destacable la presència d´una glacera de petites dimensions al fons del circ que formen la Pica i el seu cim germà, el Barbet, una muralla vertical de quasi 300 m d´alçada.Tot i no ser una glacera autèntica, amb moviment, forma una rimaia considerable amb la paret i té un gruix gens menyspreable.
Però la visita a la muntanya no treu deixar de banda el  gran patrimoni arquitectònic, històric i cultural que l´envolta, com els monestirs de Sant Miquel de Cuixà amb el seu claustre i de Sant Martí del Canigó amb una esglèsia que trobo d´una gran bellesa i simplicitat. El Priorat de Serrabona, la visita al poble de Vernet….són molts els llocs per estar dins el Canigó sense haver d´arribar al seu cim.
Anuncis