Com molts caps de setmana d´estiu, ahir vam estar amb uns amics en família en una de les cales que més m´estimo del Cap de Creus: Cala Jòncols. De jovenet hi havia passat molts caps de setmana, tant a l´estiu com a la tardor o a la primavera, era un terreny de joc inabastable i amb racons per a tots els moments.
Doncs bé, recordo que, ja fa força anys, en ple estiu això sí, veia arribar algunes vegades un vaixell anomenat “Don Pancho” i/o “Don Pepe” que descarregava desenes de persones que trencarien durant algunes hores la pau i la tranquilitat d´aquell lloc. Ja els hi tenien tot preparat, amb una mena de marquesina per protegir-se del sol on feien un tiberi de dubtosa qualitat on bevien sense parar, cantaven, molts mig embriagats…o del tot, amb la música a tot drap (i quina música, ja us ho podeu imaginar!).
Ahir, com enmig d´un somni, torno a veure com es repeteix l´escena, fil per randa, una vegada més. I pensava: Com és possible?; Ara que és un Parc Natural tampoc hi ha aturador?; Què cal fer per ser un país normal on es respectin les lleis?. O simplement, que es respectin els indrets pel que són, no s´hi val al “tot s´hi val”. Faríem o ens permetrien fer el mateix en els països d´aquests “turistes” que portem a fer el ridícul?. Encara no s´ha acabat aquest tipus de turisme?.
És que no hem après res amb la que està queient ?!.
Paradoxalment, mentre tot això passava, vèiem con una rapinyaire de mida considerable es retallava al cel i s´anava acostant. Com que estàvem a contrallum, vam agafar els binocles i ens vam acostar a “terreny enemic” per intentar identificar-la. Es tractava d´una àguila marcenca, era preciosa, orgullosa damunt una penya, va estar una bona estona observant la zona i finalment va marxar. Passat el miratge, absents del que ens envoltava durant aquells minuts, vam tornar a la realitat, veient una platja segrestada, violada, presa per la força…… Vam tornar cap al nostre racó comentant l´estranyesa de l´escena, una escena que si seguim així potser no es repetirà.